Fum, fum, fum

 L’aire gris de desembre pesa com una llosa sobre el fil de vida que sorgeix de les cases, però en el cor del darrer mes de l’any hi batega una il·lusió pastada amb somnis i records. En els marges, entre els camps, els pagesos cremen els rostolls i xiuxiuegen paraules amoroses a cau d’orella dels seus tractors, que, a canvi, deixen anar bafs de gasolina cremada i sorolls mecànics de motor de combustió.

A la ciutat, entre els cotxes que passen, la gent alça per un moment la vista per poder intuir, darrere dels murs formigó i dels aparadors de vidre, el temps que cova un futur incert. Nadal és un somni recurrent, un alè de vida que sorgeix de no se sap bé d’on, que s’entortolliga amb tòpics que creixen una mica per tot arreu i que esclata esplendorosament darrere de les pantalles insubornables dels televisors.

Els altaveus dels carrers comercials escampen melodies ensucrades, que cauen constantment sobre el cap dels vianants, com una mena de nevada de confeti que s’enganxa en les borles de les gorres dels nens i en els cabells arrissats de les dones. La gent entra i surt de les botigues i de les cases, els presentadors dels telenotícies somriuen amb l’estudiat gest que exigeix el guió i les àvies intenten explicar històries d’un altre segle a uns nets que ja miren inexorablement cap al futur.

Nadal és un petit paisatge enfarinat en un racó del menjador de casa, és un gat que dorm enroscat sobre un sofà prohibit, és un infant que mira amb ulls goluts els anuncis cridaners del televisor i és també un arbre que ha arrelat profundament en la terra abonada dels sentiments. Demà el temps continuarà gratant en els calendaris, fins a esgotar del tot la comptabilitat de l’any. Caurà el teló i s’alçarà de nou un any que començarà amb clarors renovades i que acabarà novament amb un Nadal, per farcir de somnis el rostit de la vida.