Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record, com els colors inicialment vigorosos d’un cartell electoral exposat a les inclemències del temps. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. Els cementiris estan plens de dates.
L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les consultes dels metges, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleaddictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats.
Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui recorda ja aquella manifestació del 10 de juliol en què un milió de persones van suar la cansalada pel Passeig de Gràcia de Barcelona? Qui recorda ja els noms de Joan Solà, José Antonio Labordeta, José Saramago, Raimon Panikkar, Luis Garcia Berlanga o Jaqueline de Romilly? Aviat tot s’haurà perdut definitivament en el vent del pretèrit indefinit.
El passat ja no existeix, només ens arriba com una veritat llunyana i ondulant, l’any que acaba ja forma part del passat, com totes les coses desades a les golfes i oblidades per sempre. Tot el que ha succeït durant aquests 365 dies s’ha diluït en el no res de la memòria i aviat serà una pastura seca on únicament hi menjaran els historiadors, alguns periodistes i els eterns remugants del “si no fos”.
3 comentaris:
Els cementiris estan plens de dates,però ens importa realment la data, o el que va succeir en aquella data? La data és secundària, el que ens importa és el succés.
En els cors de la gent, tant és si Solà o Berlanga o Pannikar o tantes altres persones no conegudes van morir el 2010 o si un 10 de juliol de 2010 un munt de gent va suar al passeig de Gràcia.
Les dates són per a la Història en majúscules.
En la història personal i íntima pesa més el que ens va colpir que no el dia, el mes, l'any...
Estimat amic: estic d'acord amb la Glòria. Les dates són per als historiadors i el present s'esfuma. Però allò que ens ha colpit ens fa. I ens fa de tal manera que som qui som precisament pel que hem viscut.
Feliç entrada d'any 2011, de tot cor.
El passat existeix i existirà, així com el present que ja és passat, i el futur, que mentre escric això ja és passat. Però cada instant de la meva/teva existència es fabrica amb l'ajut positiu de les bones accions passades de persones com les que indiques, i de les accions a combatre dels humans malèvols, que també ens guien generant el nostre rebuig. Es la eterna història del bé i del mal particular de cadascú (ep! sense cap ànim redemptor ni religiós, eh?)
Què es més real? el passat que mora en el nostre record, el fugaç present, ziu ziu, o un futur inescrutable?.
Tots som passat.
Per tant, espero que ens hàgim passat tots un 2011 de p-mare!
Publica un comentari