ORDIS, GNOMS I SABATERS

L’Empordà és un país modelat per les tramuntanades, els arbres es vinclen en senyal de submissió i els campanars s’alcen recelosos entre els teulats. 

Ordis és un poble d’aquest esventat país, acomboiat entre els replecs d’un paisatge suaument ondulat, romput per torrenteres capil·lars que desemboquen en l’Alguema. Rodejat de conreus de secà, pins, alzines i garrigues, el campanar serrat de Sant Julià i Santa Basilissa intenta aguantar el tipus, davant d’un xiprer que li vol fer la competència i coloms que pessigollegen els seus murs. 

Les vinyes verges serpentegen entre les pedres, deixant un rastre de fulles envermellides; cortinetes blanques de ganxet s’interposen en el camí de les mirades encuriosides; carrers estrets i ombrívols dibuixen reguerons de llum en el paviment i cables retorçats assenyalen camins que només els ocells poden seguir.

Sobre la peanya d’un antic sant de carrer algú hi ha plantat un gnom nassut de pedra artificial; en l’antic convent de Santa Caterina s’hi ensenya el curiós art de la dansa del ventre i, entre l’estanc i la carnisseria, el bar de Cal Fuster acull a la gent que passa.

Al voltant del poble el panorama gira com una gran roda de carro i l’ermita de Santa Maria de Pols amb prou feines es deixa veure, entre els camps garbellats per l’arada i un cel sense vores.

Diuen que per les sales de la casa de la Vila s’hi poden sentir eternament les passes somortes d’un sabater i els dies de tramuntana algú encara assegura haver vist la seva silueta en la llunyania, dirigint el concert del vent amb “ull d’atzur i canya de sinople”.