OLOT, SANTS I VOLCANS

Des del Montsacopa Olot sembla una ciutat ordenada i ho és. La llum tardoral serpeja entre els arbres esparsos que han crescut entre les roques del volcà i –en la llunyania– les muntanyes semblen grans gegants agenollats davant la grandesa del paisatge.

Baixant pel camí vaig comptant les fites del Via Crucis, mentre el panorama s’enrosca sota els meus peus. Els murs del cementiri, a mà dreta, acullen escultures tristones i un monument de pedra coronat per un gran aguilot franquista. La plaça de braus ha quedat encastada definitivament en el vessant del turó, empesa per una mola de formigó i ferro rovellat.

El passeig d’en Blay m’acompanya cap al nucli dur de la vila, mentre els olotins comencen a sorgir discretament de darrere les cantonades. Amagada sota un campanar cantellut, una església omple tot l’espai permès entre els carrers que la circumden i la fe dels parroquians. A la plaça Major, discreta i menuda, ja ha començat a lluir la llum del capvespre i el cel, retallat en un marc de teulats i xemeneies, brilla amb lluentors rogenques; en una altra plaça, sota arbres ombrívols, una dona acomboia el seu fill de bronze. Una rambla, resseguida per dues fileres de vells plàtans, allotja grans cases senyorials, habitades pels fantasmes del que fou un dia la Suïssa Catalana. Una parella de vells rondinaires travessa el paviment del Firalet i unes noies en edat de fer-se veure esperen als seus xicots amb aires desmenjats. Olot, capital de la muntanya, reté amb força l’esperit dels seus fills, que han sabut sobreposar-se al malson d’haver de viure sobre la fredor esponjosa d’un antic volcà.