OGASSA I LA FE DEL CARBONER

Novembre és un mes trist, la llum s’apaga, les fulles cauen a raig i la melancolia està de rebaixes, però els pobles de muntanya continuen la seva vida com sempre. Pintats amb tots els colors de la tardor, els boscos són com una vànova acolorida i acollidora, de les xemeneies sorgeixen fils de fum que semblen l’alè de la vida i els núvols llisquen a mitja altura, serpentejant entre els cims.

Ogassa és un antic poble miner que s’estén allargassat i silenciós a la falda de la serra Cavallera, entre el rondineig del Ter a la vall de Camprodon i el clapoteig del Fresser a la vall de Ribes. 

Deixant anar una remor de vida al seu pas, torrents i rieres regalimen constantment muntanya avall, seguint els estrictes dictats de la llei de la gravitació universal. Els pagesos crien llonganisses, els vilatans pollastres de plomatge castany i els caçadors es passegen atents pels prats, omplint-se les butxaques de castanyes i els cistells de bolets.

L’església de Santa Bàrbara acull, entre un blanc immaculat, el ressò llunyà de les oracions dels miners de Surroca, que resaven amb les mans brutes de sutge al famós déu dels carboners. 

Coberts de fulles daurades, els camins pugen inexorablement cap a munt a l’encontre d’esglesioles de pedra picada i d’un cementiri que espera als ogassencs a mig camí del paradís. Més enllà de Sant Martí d’Ogassa, el cim del Taga vigila als quatre vents. Excursionistes carregats de motxilles, caminen de puntetes sobre la llum del migdia i quan arriben es fotografien al costat d’una creu blanca amb el somriure segur dels que ja han arribat a dalt de tot.