35 novembres

 Quan arriben aquestes dates sempre em llevo amb un somriure a la cara i un regust de felicitat a la boca, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia la mateixa edat que ara té el meu fill petit, vivia en mons interiors semblants als que ara ell habita i portava a la butxaca el germen de la rebel·lia igual que ara el porta ell.

Fou un dia assolellat i plàcid de tardor i el món m’esperava a la porta de casa per anunciar-me que el general Franco havia deixat d’existir. De cop i volta el carrer va començar a caminar sota els meus peus i en el cel els núvols prenien formes inusitades, per fi el passat s’havia acabat i s’obrien irrefrenablement les portes del futur. Amb altra gent que abans mai ens hauríem creuat ni una paraula, ara ens intercanviàvem senyals de complicitat: la llibertat era possible.

35 novembres després ens hem adonat que el futur és com una mena de pastanaga que anem perseguint sense arribar mai a empaitar-la i que la llibertat no es guanya ni es perd mai d’una sola tacada sinó que és una lluita constant. Amb el temps hem perdut part de les il·lusions que ens forjàvem en aquella època, però n’hem guanyades d’altres i ens hem fet més savis. El franquisme fou una època obscura, un llarg i fred hivern i, com en el dia de la marmota, cada dia ens llevàvem amb la mateixa cançó.

Després d’aquell dia etern, el temps va començar a córrer novament, han passat hiverns, primaveres, estius i tardors, hem transitat per camins desconeguts i hem guanyat quotes de llibertat personal i col·lectiva inimaginables fa 35 anys, però el general Franco continua enterrat sota una llosa en el seu faraònic panteó i jo encara no he après a ballar claqué per poder un dia dansar sobre la tomba del dictador. Potser ho farà el meu fill per mi, l’esperança mai no es perd.