“Tardivolitats”

 Ja ha arribat, ja és aquí. Ha baixat de no sé on i ha entrat fins al moll dels ossos. Les muntanyes han mudat de color, els boscos s’encongeixen, els arbres tenen ragera de fulles i el vent s’entortolliga entre les branques. És com una sensació elèctrica sobre la pell, un coneixement atàvic que la condició humana ha acumulat a través dels segles i que es manifesta en això que els gironins, després d’una molt sofisticada decantació cultural, en diem «temps de Fires».

A Barcelona, la tardor ha arribat amb una pluja de plomes i de lluentons, les aspes del Molino han tornat a girar, els socis del Barça s’han reunit en assemblea i, qui més qui menys, se sent víctima dels poders fàctics. Fins i tot els del PP han trobat la manera d’explicar al món que som víctimes d’una invasió musulmana propiciada per nacionalistes radicals i socialistes revolucionaris. La tardor ens fa lliscar inevitablement cap a un hivern que es presenta llarg i fred.

Després de mesos de piular sorollosament en butxaques de fil de cotó i en bosses obertes a l’estiu, els telèfons mòbils de cop i volta han callat o tremolen discretament entre llanes i forros polars, amagats sota deu cremalleres. La gent ja no parla amb aquella alegria d’abans, tiren pel dret i es saluden d’una vorera a l’altra sense travessar. Aviat apareixeran parades al carrer, regentades per ventruts torradors de castanyes i agents municipals que, amb màquines bufadores, aniran perseguint inútilment les fulles que cauen.

Arribarà el dia de Tot Sants i el dia de Difunts, arribarà el papa Benet amb un tou de números romans a sobre, començarà una cursa electoral que serà la mare de totes les campanyes i el senyor Mas lluirà el millor i el més blanc dels seus somriures. La nostra pell s’anirà endurint, el sol brillarà de tant en tant entre els núvols i per Nadal traurem del calaix les racions d’amor que guardem, embolicades en paper d’estrassa, per a penjar-les del arbre de la felicitat.