Redecorant l’infinit

 L’altre dia David Trueba deia en una article d’opinió a El País, que «el futur és el passat redecorat» i això és cert, sobretot en determinades visions que tenim del futur, on ens limitem a projectar-hi els anhels i les angoixes del nostre present. El resultat és sempre un futur de cartró-pedra, aquest escenari encarcarat que ha quedat plasmat en moltes pel·lícules de Ciència Ficció i que, amb el pas dels anys, l’únic que aconsegueix és arrencar de l’espectador un discret somriure.

El futur, malgrat tots els nostres esforços, continua anant a la seva i no només en el terreny de la tecnologia, que és el més vistós, sinó també en el de les idees. Però precisament en aquest cas, el pitjor que pot passar és el desencís, aquella sensació de que efectivament tot acaba essent tal com ens havíem temut que seria. No hi ha pitjor futur que aquell que és exactament tal com ens l’havíem imaginat, encara que aquest supòsit sigui igual de difícil que es complexi com el contrari.

Ara fa vint anys corria per l’Alemanya de l’Est un acudit, on es resumeix aquesta situació i on es venia a dir que el pitjor no era el fet que tot el que els havien dit els comunistes sobre el comunisme fos mentida, sinó que totes les mentides que els havien explicat sobre el capitalisme fossin veritat. El comunisme, que havia intentat planificar el futur fins al darrer detall, havia fracassat i el capitalisme que havia deixat el futur en mans de l’atzar havia triomfat.

Ara, fins i tot una gran companyia elèctrica italiana gosa interpel·lar al futur en la seva darrera campanya publicitària, acomboiada per una cançó d’Ennio Morricone interpretada per Dulce Pontes. És un anunci on s’acaba llençant aquest missatge: «El futur és un viatge a l’infinit», en aquest cas intento imaginar-me un escenari que no sigui precisament un futur redecorat pel senyor Berlusconi, vestit a la manera d’aquell heroi de Toy Story que sempre deia allò de: «Fins l’infinit i més enllà!».