9.10.10

Notes d’una tarda a la capital

 Em passejo pel barri gòtic de Barcelona, rodejat de gent que parla totes les llengües de l’Arca, o eren les de Babel? Veig el cartell d’una exposició que fan a Pedralbes: “La bellesa cura” i una samarreta exposada en una botiga de souvenirs: “Spanish sex instructor. First lesson free”. Un grup de nois juga a futbol davant de la façana de Sant Felip Neri, la pilota rebota contra les pedres rebentades per la metralla de dues bombes caigudes el 30 de gener de 1938.
Quatre turistes despistats fotografien l’església i als nois que xuten. El campanar de la catedral s’il·lumina amb el darrer sol de la tarda. La meva imatge es reflexa confusament en el mirall d’una botiga del carrer Avinyó. Al Palau de la Generalitat, rodejat de pintures de Torres García, puc llegir un rètol de l’artista on diu: “Lo temporal no és més que símbol”. L’ambient a la sala és de missa de tarda, però sembla ser que és la presentació d’un llibre.
Les secretàries amatents vigilen que tothom s’assegui en la cadira adequada al seu rang. A l’ambient hi flota una lleu sentor de desinfectant perfumat. El públic xiuxiueja, tot esperant pacientment el retard que el poder sempre imposa. Un senyor de melena senatorial es mou nerviosament a primera fila, però finalment arriben els protagonistes de l’acte, presidits per un honorable i mostatxut conseller amb pinta de figura política a punt de caducar.
El conseller mira de tant en tant el telèfon mòbil i després fulleja el llibre. Algú diu que Josep Irla fou “el president de la Generalitat del suro”. Al pati dels tarongers les taronges encara són verdes. L’escalinata, il·luminada per una gran llumenera de vidre, convida a sortir del Palau. Al capdamunt del Portal de l’Àngel em quedo una estona esperant un rostre entre la infinitat de rostres de la multitud. Travesso la plaça del MACBA esquivant sorollosos patinadors. En un bar, on algú ha posat una “H” davant de la paraula “original”, una noia amb una samarreta de color pistatxo recita un poema titulat “La polla de Posidó”.

2 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En el rètol "Lo temporal no és més que símbol", Torres-García devia inspirar-se en Goethe...
Esplèndid, aquest apunt de la teva tarda a la capital.

Vinyet Panyella ha dit...

Hiperreralisme líric