Sota una fina capa d’aigua de pluja va serpentejant la carretera que mena fins a Coll d’Ares. Les fulles dels arbres que es despullen cauen d’un costat a l’altre i una inevitable rotonda espera als passavolants al peu del poble.
A la vora d’un gran castanyer, immutable com la terra, s’alcen els poderosos murs de l’església de Santa Cecília, que ha vist passar els segles enmig de ràfecs de pluja i cops de vent, entre volves de neu amples com parracs i nits de glaçades interminables.
Al voltant del poble les muntanyes es desgranen en prats delimitats per arbres foscos. Només trenca la constant quietud del paisatge les cues d’uns cavalls arrecerats en un marge o un estol d’ocells que sembla volar d’ofici sobre els teulats de les cases.
Sota la pluja tot és verd, menys els campanars i els murs. El vent remou les branques dels arbres i els carrers del poble es retallen contra un cel empastifat d’un gris plomós. L’aigua continua caient del cel i també sembla brollar de la terra, omple amb delit el safareig de la Font Vella i borbolleja sobre els abeuradors dels animals en els prats. Una excavadora d’un color groc inquietant resta immòbil al costat de la capella de Sant Sebastià i unes columnes de formigó comencen a alçar-se darrere de l’església; és el progrés que intenta fer-se un lloc en la postal.
Enfilada a la falda del Coll Pregon, la Mare de Déu de les Neus d’Espinavell contemplarà demà la tria dels mulats a la plana i la carretera de França s’enfilarà, com sempre, a la ratlla que un dia van dibuixar als mapes per a separar en dos parts un país que fins aleshores havia estat només un.
0 comentaris:
Publica un comentari