L’OBAGA D’OIX I MONTAGUT

Montagut és un poble acomboiat en un paisatge de pessebre. Encara hi ha balcons amb panolles de blat de moro i racons secrets coberts de voltes de pedra, sorprèn no trobar hereus i pubilles amb barretina i mantell.

Des de dalt de la muntanya del Cós, una ermita i un castell vigilen la vall del Fluvià i el Llierca passa amorosit, després d’haver baixat el clatell sota el gran arc d’un pont romànic. Darrere d’un petit cementiri fumegen els rostolls i les granges de porcs guarden secrets inconfessables, engreixats sota teulats d’uralita. Una església que mira cap a ponent, i que sembla haver begut de totes les llets arquitectòniques, exhibeix una porta carregada de ferramentes, que Rusiñol l’hagués posat entre les seves joies del Cau Ferrat, si l’hagués tingut a mà.

Al voltant de la pista polisportiva, els nois del poble han pintat amb esprai un fresc amb icones de la modernitat, per deixar clar que aquest poble de l’Alta Garrotxa també ha entrat de ple en el segle de la globalització.

La serra de Bestracà llueix la seva cresta de gall, sobre prats on hi pasturen ramats d’ovelles grassonetes i alguns cavalls altius. Amagades darrere de boscos obacs, mitja dotzena de cases conformen el nucli d’Oix, l’altra part del municipi. Allà, una església romànica, fortificada contra les amenaces medievals i les carlinades, mostra al sol els murs de pedres blanques. Unes discretes campanes sobre la façana, avisen de celebracions diverses als feligresos i als forasters, i de la porta d’un parell de restaurants sorgeix l’olor indestriable de guisats, sofregits i botifarres a la brasa.