Cada dia que passa se’m fa més estrany parlar de Girona. Probablement perquè no he pogut, no he volgut o no he sabut, viure en cap altre indret del món, he arribat a un punt de saturació. No paro esment al que m’envolta, només em crida l’atenció allò que és lleig i saludar sempre a les mateixes persones pel carrer se’m fa feixuc, quan hauria d’estar content de viure acompanyat, de sentir-me reconegut, de viure rodejat de pedres amb història i en una de les ciutats més boniques i riques del nostre país.
Quan arriba aquesta època de l’any, en què les fulles de la Devesa comencen a caure i la humitat penetra fins al moll dels ossos, en què la ciutat s’il·lumina enmig d’una foscor creixent i les veus proclamen que és temps de Fires, a mi em sembla que les cames em fan figa i em venen ganes de fugir com sigui de la festa, del brogit i de l’empatx de gironitud. Panellets, barraques, capgrossos, cerveses, fires, gentades, actes i discursos: quina mandra!
Fins i tot els més joves sucumbeixen a l’embruix de la tradició, amb nous costums, amb noves maneres de fer i de parlar, però celebrant el mateix de sempre, entre el dia del pregó i el dels focs. Seran coses de l’edat?, serà que el temps ho acaba rovellant tot?, serà que començo a tenir la sensació d’anar de tornada?, serà que en el fons “els nostres” no m’han acabat d’acceptar mai com un dels seus? No ho sé, però la qüestió és que Girona cada dia que passa m’esborrona més.
Benaurats els que són capaços de mirar-se la meva ciutat amb la mirada fresca del nouvingut, benaurats els que encara saben trobar or sota les llambordes, benaurats els que mirin cap on mirin saben veure sempre paisatges de postal, benaurats els que saben dir amb paraules el que jo només sé expressar amb silencis. Benaurats els que s’estimen Girona més enllà dels meus prejudicis i del meu cansament, perquè d’ells serà per sempre la ciutat immortal.
6 comentaris:
A mi em passaria el mateix si visqués a Montblanc. De fet, quan fan la festa de Sant Jordi procuro no posar-hi els peus perquè em fa angúnia la gran quantitat de gent que hi ha.
Ara, com que no hi visc, quan hi passo unes hores o uns dies, ho gaudeixo d'allò més.
Un immens cant d'amor per una ciutat, Girona, i per la joia perduda de viure-la.
Benaurats seran els qui com tu l'estimen.
Girona és preciosa, ànims!!!
Hi ha maneres de mirar com hi ha maneres d'estimar i maneres de viure. La mirada escrius i que surt de dins és aiguabarreig de dolor i amor, contemplació i distància
Serà una mica de tot. I sobretot, que "comencem a estar de tornada" que no vol dir passar de tot. Ho explica molt bé la Remei Margarit al seu article "Retirarse" (La Vanguardia 22-11-08): ..."Y con todo lo conocido y el sentimiento de lo inmenso por conocer se hace necesario un retorno a sí mismo enel tiempo y en el espacio; es decir,un retiro. (...) Saber retirarse del primer plano, tal vez de la escena entera, quedarse entre bastidores por si alguien nos necesita y, entre esa media penumbra, encontrar el sentido de tantas y tantas cosas que nos han ocurrido a lo largo de nuestra vida. No se trata de un ensimismamiento, es justo lo contrario, es intentar comprender en toda su amplitud el camino recorrido hasta ahora".
Però malgrat tot, la terra gira...i estira!
Publica un comentari