En una època en què els soldats lluïen plomatges i casaques de colors i molt abans que existissin els trens i les fotografies, Girona fou una ciutat assetjada. Darrere dels seus murs els gironins van resistir tres envestides de l’exèrcit més poderós del seu temps, la sang i la destrucció van córrer pels carrers i la fam acabà per consumir als darrers resistents. La ciutat va haver de pagar a un preu molt alt el cost d’una glòria efímera.
La Guerra del Francès, com totes les guerres, fou injusta i dolorosa, però durant molts anys la ciutat va exhibir les seves ferides com un monument erigit als seus defensors i en els seus blasons s’hi va gravar un lema que repetia per tres vegades la seva suposada immortalitat. Els poetes cantaven la gesta dels gironins i la gent ho repetia pels carrers amb la seguretat cega dels que es volen creure qualsevol mena de mentides. Els herois i les heroïnes dels setges eren models a seguir i el seu record es perpetuava generació rere generació.
Ramon Martí Alsina va pintar en una gran tela el que se suposa que fou “El gran dia de Girona”, o sigui, la victòria momentània dels gironins contra un invasor que acabaria guanyant de totes maneres i que no era pitjor que el que ja feia temps que sollava amb la seva petja castellana el nostre petit i malaurat país. Girona i Espanya van viure anys de decadència i França, malgrat la derrota de Napoleó, visqué encara un segle de gran brillantor.
Aquell dia que va voler immortalitzar Martí Alsina i que des d’avui mateix lluirà en la sala d’actes de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’ha de veure com el que fou: el pitjor dia de Girona, i si alguna cosa s’ha de despendre de la seva contemplació, més enllà de consideracions estètiques o del pur estudi del seu estil o de l’època en què fou concebut, “El gran dia de Girona” ens ha de recordar que no hi ha mai cap mena de glòria que valgui el sacrifici de tantes vides.
5 comentaris:
D'acord. Però entenc que hi hagi qui vulgui recordar la lluita d'una gent per no ser vençuda.
El problema és que la guerra del segle XIX no s'entenia igual que la del segle XX ni la del segle XXI, a l'igual que la seva forma de concebre-la. El nacionalisme estava prenent un protagonisme indiscutible en la mentalitat de la societat, i les vides humanes no valien el mateix que ara.
Certament, no hi ha res més important que la vida d'una sola persona. Ni tan sols el regne de França, tan tocat i posat, ni, per descomptat, el regne d'Espanya, tan roí.
Per atzar ahir em va arribar a les mans una imatge del quadre. Sempre m'he preguntat per què la història, que sempre l'escriuen els vencedors o els que els convé pensar que han guanyat alguna cosa, ha tendit a enaltir el paroxisme del sacrifici inútil i la pintura de gènere s'hi ha prestat. Recuperar aquest quadre ha de comportar assumir la lectura de la desmitificació que tu n'has fet. Si no, no avancem...
"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai ha de morir tot un poble
per un home sol..."
Salvador Espriu.
Publica un comentari