Segadors de setembre

 Per diversos motius que no cal recordar en aquest article, l’onze de setembre és un dia d’evocacions tràgiques i aclaparadores. L’efecte diari de la quotidianitat ens porta generalment a passar de puntetes sobre la realitat que ens envolta i, també, sobre esdeveniments que marquen amb ferro roent el farragós camí de la història. Si no ho féssim d’aquesta manera, viuríem en un estat permanent de priapisme mental que ens portaria fatalment cap a l’abisme.

Malgrat tot, tossuts de mena, els catalans vam decidir celebrar aquesta diada, que en qualsevol altre país seria d’infaust record, com la de la nostra festa nacional. Durant els llargs anys del franquisme la celebració de la Diada i el seu contingut simbòlic van quedar relegats en l’àmbit de la més estricta intimitat, tant és així que alguns dels nostres dirigents, fins i tot els que ara més s’embolcallen amb senyeres i estel·lades, van passar bona part de la seva vida sense assabentar-se’n de la seva existència.

No va ser fins a l’any 1976, en què les forces polítiques democràtiques van decidir tirar pel dret i sortir al carrer a reclamar el restabliment de les llibertats i de l’autonomia de Catalunya. Aquell diumenge a Girona ens vam reunir, al Camp de Mart de la Devesa, escassament un parell de milers de ciutadans. Aquell acte va ser la primera manifestació pacífica a la ciutat en un espai públic després de 40 anys.

Alguns dels protagonistes d’aquella jornada ja han desaparegut: Francesc Ferrer, Just Casero, Dolors Laffitte, Josep Paulí... El temps passa inexorablement, però els somnis i els anhels queden i avui totes les forces polítiques de Girona, amb exclusió dels que encara són hereus directes del franquisme, tornaran a manifestar-se reclamant en essència el mateix que es reclamava 34 anys enrere. Per sobre de qualsevol altre consideració, podem assegurar que el nostre país continuarà essent el que és mentre hi hagi gent disposada a sortir al carrer, amb esperit de segador, en un onze de setembre.