Setembre és el mes que inicia la davallada inexorable dels dies cap a la foscor, però també és el moment de donar corda als rellotges. En el cor de les magranes comença a néixer una esperança rubiginosa i els ocells sense pàtria giren la mirada cap al sud. Els camins es posen a rodar inesperadament sota els nostres peus i els carrers de les ciutats ens acullen de nou amb una estranya sol·licitud. Com sempre el món continua girant, però setembre espera que nosaltres empenyem amb força.
De cop i volta alcem la vista i en l’horitzó de les nostres vides apareix la paraula “futur” dibuixada sobre els núvols i entre les fulles dels arbres que comencen a voleiar sense destí conegut. El futur, que durant l’estiu va passejar-se de puntetes sobre les roques com una sargantana cuallarga, ara es desperta esperitat i comença a retorçar impunement els fils del nostre destí. Els diaris es carreguen de tinta per poder omplir novament les seves pàgines amb les notícies que fabrica el món.
Setembre ens espera amb els braços oberts, amb banderes al vent, amb records de derrotes i un deix ranci de marededéus trobades; s’inicia sota el signe de la verge i acaba amb el de les balances i, curiosament, el primer dia del mes sempre coincideix amb el mateix dia de la setmana que el mes de desembre. Sobre els camps de la verema el vent escampa una llum daurada que sembla sorgir del ventre de la terra i les figueres vinclen les branques oferint els seus fruits carnosos.
Setembre de llums i ombres, de càntics i de silencis, el mar encara conserva l’escalfor de tots els sols de l’estiu, la terra està parint les seves criatures més audaces i el cel es prepara per acollir les primeres frescors de la tardor. Vindran temps millors o pitjors però sempre tornarà setembre i ens sentirem feliços de sentir novament, a la punta dels dits, el tacte finíssim dels fils de la vida i sentir també que en el cor encara bategui el mecanisme delicat de l’esperit del temps.
0 comentaris:
Publica un comentari