Abans de caure de ple sobre sobre l’absis de l’església de sant Vicenç, el sol fa una gran marrada pel golf de Roses, s’enfanga pels camins de l’Empordà, per acabar pujant finalment fins als peus de la muntanya del Mont. Aprofitant el seu pas pel poble, deixa caure una llambregada sense fúria, just per acabar de daurar les mènsules que decoren l’absis de l’església. El feixuc campanar, està permanentment a l’aguait, esperant que acabin de passar d’una vegada tots els núvols i els ocells, per aixecar definitivament el cap sobre les seves pròpies pedres.
Al voltant del poble els camps s’han llaurat des de sempre i els pagesos semblen elements consolidats del cadastre. Els arbres s’alcen orgullosos i es queden palplantats mentre la seva ombra s’agenolla en senyal de submissió.
Les cases dels forasters es recolzen alegrement les unes amb les altres i una solemne creu de pedra presideix el mur que tanca el cementiri, on dos fileres de vells xiprers, acompanyen en silenci als visitants cap als nínxols.
La plana de Maià s’inclina reverentment cap al Fluvià i mira de reüll cap a la mare de Déu del Mont. La placa d’un carrer, mig amagada per una ufanosa heura, porta el nom de Jacint Verdaguer, una làpida en una cantonada dedica una inexistent plaça a la senyora Teresa Bordanoba Manaut, mestra nacional, i un monòlit rematat amb una senyera en forja recorda que el poble ja fa 32 anys que va celebrar el seu mil·lenari.
El sol, quan arriba l’hora, deixa anar un raig de llum cap a l’Estany de Banyoles, gira la cara cap a la Garrotxa i s’oblida durant una nit de Maià del Montcal.
0 comentaris:
Publica un comentari