Madremanya pertany amb orgull a la plana empordanesa, però administrativament forma part del Gironès.
El poble vigila com un gos fidel una carretera que puja cap al santuari dels Àngels i els núvols s’escampen sobre el seu cel com els dits d’una poderosa mà estesa.
Les cases es recolzen les unes amb les altres, cavalcant sobre pesants arcs de pedra i sembla que s’embastin amb els carrers gràcies a una complexíssima xarxa de cables de tota mena que zigzaguegen d’un costat a l’altre.
Una escalinata que sembla esculpida directament en la pedra porta cap a la façana d’un església, presidida per un rellotge solitari, al capdamunt, que marca pesadament les hores sobre una esfera emmarcada entre quatre rams de fulles de llorer, que alguna mà franquista va fer gairebé desaparèixer per la seva similitud amb el senyal que representa a la Generalitat de Catalunya.
Una placeta a recés dels quatre vents està guarnida permanentment amb banderetes catalanes quasi completament descolorides. Probablement la mateixa mà que les hauria de treure o de canviar té alguna cosa a veure amb la que va mutilar en el seu dia el rellotge de l’església.
Les heures i les vinyes verges es passegen impunement pels murs de pedra i entre el silenci planer dels carrers es deixa sentir algun xapoteig de piscina i la cadència impertinent dels telèfons mòbils, darrere de les cortines de ganxet.
Una mica més avall el castell de Millàs s’amaga darrere de reixes metal·liques, els xiprers es vinclen per deixar lloc als núvols i a una nena que passa en bicicleta.
0 comentaris:
Publica un comentari