Labordeta

 En primer lloc, per ordre d’aparició en la meva memòria, recordo la seva veu. Una veu i una guitarra, girant interminablement en la cinta del meu casset. Eren cançons que parlaven d’una terra adusta, del passat, del present i del futur. José Antonio Labordeta cantava amb aquell castellà esculpit directament en la pedra, en el terrós, amb una llengua forjada amb les paraules justes, però que et baixaven coll avall, com un aiguardent d’alta graduació.

El recordo també sota un gran cartell on posava “Cantem la llibertat” a l’antic pavelló de la Devesa de Girona. Aquell dia va cantar el seu Canto a la libertad i ens va fer sentir feliços a tots plegats. En aquella tan remota època ens podíem encara sentir units, espanyols i catalans, sota un mateix himne, el de Labordeta, i sota una bandera, la republicana. Em pregunto perquè ara no és així, o, potser només m’ho sembla i realment encara hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen.

Si realment hi ha coses que ens uneixen, una d’elles serà sempre el record de José Antonio Labordeta, el seu cant i les seves paraules de combat, contra el feixisme dels nostàlgics del franquisme i contra el populisme, la demagògia, la xenofòbia i la podridura de l’aznarisme. Labordeta serà sempre himne i bandera, veu i argument, poesia i veritat. I si hi ha coses que ens separen seran les que separen als “caballeros mutilados del bando vencedor” dels “putos cojos de los vencidos”.

Sempre ens quedarà Labordeta, girant en un polsosa cinta de casset del cotxe, en el vinil ratllat dels germans grans, en el CD que ens va regalar el diari o en l’iPod dels nostres fills. Restarem orfes d’idees i d’esperances, però sempre continuarem escoltant la seva veu quan passem rodant pel paisatge dels Monegros o a la vora dels camps de blat de Siétamo. Alçant la mirada, el puny i la veu, sempre ens quedarà Labordeta: “como un hombre sin más”.