Primer van ser els rius i després els ponts. Concretament parlant, en aquest cas, diríem que primer fou el Güell i després el Pont del Dimoni. El Güell és un riu modestíssim que neix entre les pedres ennegrides de l’antic volcà d’Aiguaviva i que es barreja amb les aigües del Ter a l’altura del pont de Fontajau. Entre una cosa i l’altra amb prou feines té temps de passar per la plana de Santa Eugènia, deixant, això sí, un profund solc en la terra.
Per salvar aquest important obstacle, Guillem de Montfullà va construir l’any 1357 un pont menut i encorbat, que fou utilitzat habitualment per pedants i carreters durant 611 anys, fins que la febre asfaltadora, que patí aquest país en els anys 60 del segle passat, va relegar-lo definitivament al bagul dels trastos vells. El pont fou desmantellat i algunes de les seves pedres s’han guardat des d’aleshores en un racó del cementiri vell de Santa Eugènia de Ter.
Aquell pont era un indret venerable de la nostra infantesa, camí obligat cap a l’escola i cap el camp dels Maristes, l’únic indret del barri on es podia practicar algun esport amb una pilota. Sota el pont hi passava un fil d’aigua de color vacil·lant, que els dies de pluja envermellia i s’omplia perillosament fins a vessar, i també hi dormien històries i llegendes de tota mena, alimentades pel respecte que produeixen sovint les pedres antigues.
Ara sembla que l’ajuntament de Girona, després de la insistència d’un grup d’eugeniencs irreductibles, ha contemplat la possibilitat de tornar a muntar les pedres del pont en un indret molt proper a l’original. El resultat d’aquest muntatge segurament serà dubtós, perquè sembla ser que només queden les peces que conformaven l’arc del pont, tot i així l’esforç haurà valgut la pena, perquè la memòria de la gent no només descansa dificultosament entre les estressades neurones de cadascú, sinó també entre els objectes quotidians i la sola contemplació d’aquest pont ens farà reviure una època en què els ponts eren símbol de civilització.
0 comentaris:
Publica un comentari