Pedanteries

 Ja fa anys que escric en el Diari de Girona. Ho faig perquè m’agrada i, perquè no dir-ho?, per la satisfacció que em produeix veure la meva cara en l’encapçalament de l’article. De fet molts dels meus lectors no passen de la contemplació de la foto i de la lectura del títol, la resta només és farciment, carn d’hemeroteca que amb el temps es va florint, o que la dona de la neteja posa a terra després de passar el motxo perquè els transeünts no malmetin la seva feina.

Malgrat la meva falta evident de coneixement sobre els grans temes que preocupen als ciutadans, continuo escrivint i em sembla lícit fer-ho perquè el que s’espera de mi, suposo, és una opinió personal i això, crec, que encara no m’ho pot negar ningú. En els meus articles intento afegir-hi sempre alguna vivència que els faci creïbles, entenedors i, si pot ser, agradables de veure per si, arribats al cas, algun despistat els acaba llegint.

Evidentment una cosa és el que et proposes escriure i l’altra és la que finalment sorgeix de les entranyes de l’ordinador i que acaba publicada al diari. A vegades les paraules prenen vida i acaben confegint un article diferent del que t’havies proposat. Però suposo que si el resultat no fos l’esperat pel diari, el director ja m’hauria insinuat alguna vegada que deixés d’enviar-los les meves col·laboracions.

La qüestió és que finalment, quan ja t’havies pensat que ningú llegia els teus articles, sempre t’acaben arribant veus que et fan pensar que sí, que realment hi ha algú a l’altre costat. Generalment són veus llunyanes que sonen com un xiuxiueig suau i que et diuen allò que pensen de tu, perquè tu no ets res, només un miratge que es belluga a l’altre costat del mirall.

Algú li ha dit a algú, que algú, després de llegir un meu article, ha arribat a la conclusió que era una pedant. Pobre de mi. El primer que he fet és anar de dret a consultar el diccionari perquè la cosa d’entrada no pintava bé. Pedaliàcies, pedallàs, pedani... pedant! “Caminant, soldat de peu. Que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no”. Home, no està malament, de fet m’hi veig en la definició. Quan vulgui el director del diari pot canviar l’encapçalament de la meva columna de “Barretades” a “Pedanteries”.