Nit d’il·lusió

 La màgia és una acció que excedeix les lleis de la naturalesa o de la raó. L’esperit crític de la modernitat ens impedeix creure en el sobrenatural i l’eficàcia del sortilegi s’esvaeix totalment si no s’hi creu. Només queden alguns reductes, en algun racó de la consciencia humana, que encara apel·len en un “més enllà” on tot és possible, fins i tot una vida eterna, en una espècie de sala VIP sobre els núvols, entre angelets que canten eternament cançons de Julio Iglesias o de Charles Aznavour.

La il·lusió, en canvi, no és exactament això. És un encant que continua funcionant exactament igual fins i tot després de saber que no és real. De fet no ens podem imaginar una humanitat sense il·lusions. Avui en dia la fàbrica més important de materials d’aquesta mena segurament és el cinema, són il·lusions que després ens arriben a través de la televisió o dels ordinadors, però, més enllà d’aquests miratges tecnificats, encara queda també un racó per les il·lusions a la menuda.

D’això al nostre país s’encarrega de recordar-ho des de fa molts anys en Xevi, amb la seva Casa Màgica de Santa Cristina d’Aro, on hi atresora una de les col·leccions més importants del món sobre il·lusionisme, i amb una trobada anual d’artistes del ram. Divendres passat al vespre en Xevi va omplir de gom a gom per onzena vegada tot un pavelló d’esports, amb cinc figures de l’il·lusionisme que van fer aparèixer i desaparèixer tot un estol de coloms blancs i objectes de tota mena.

Contemplant l’Arkadio, Fred Roby, Mikael Szanyiel, Roy Gardner & James i sobretot el gran Omar Pasha amb el seu espectacular número de llum negra, em van passar dues hores, esvaïdes en el no-res, com un joc més de l’espectacle. El fet de contemplar aquests il·lusionistes et transporta automàticament a una altra època, on s’apel·lava directament a la imaginació dels espectadors i on, per a poder gaudir de l’espectacle, no feien falta aparells sofisticats, ni grans històries que la tecnologia ara ens vol vendre a l’engròs.