Maçanet de la Selva és un poble discret i rabassut, que dibuixa la seva fosca silueta contra els capvespres vermells i ocres d’una comarca llaurada per totes les vies de comunicació imaginables.
Entre un estany que ja no existeix i uns turons on hi formiguegen les urbanitzacions, Maçanet viu la seva vida al ritme del temps, un text musical que, en el seu cas, està marcat més pels silencis que per les cadències tonals.
El seu catàleg patrimonial es desgrana en un seguit de torres, ponts, esglésies i cases pairals, repartides a caprici per tota la seva geografia com si fos un pessebre. Son fites clavades en la memòria col·lectiva del poble, restaurades i conservades moltes d’elles gràcies a l’esforç d’un grup d’entusiastes historiadors locals.
L’autopista talla el paisatge de la Selva com si fos de mantega i la línia del ferrocarril es desdobla, o s’ajunta, depèn de com es miri, en una estació en forma de i grega, compartida des de fa gairebé 150 anys amb el poble veí de Massanes. A mig camí entre Girona i Barcelona, és el moment de mirar per la finestra els rails de l’Empalme i de pensar que la vida probablement consisteix en estar permanentment de viatge.
Josep Pla, parlant del paisatge de la Selva, deia que “el repiqueteig del pollancre, joganer i gràcil, fa pensar en la música de Mozart, un so que contrasta amb el dels pins que fan una música d’orgue, de rèquiem”. A Maçanet encara es pot sentir aquest contrast, entre l’or de les pollancredes que aviat tardorejaran i el rèquiem dels pins, que ploren sense consol entre els xalets de les urbanitzacions i els polígons industrials.
0 comentaris:
Publica un comentari