Maçanet de Cabrenys sorgeix allà on l’Empordà comença a arrugar-se al topar de nassos amb les roques pirinenques.
A la plaça de la Vila s’hi alça la maça d’en Rotllan, una barra de ferro coronada per una anella, com a símbol fundacional del poble. Al seu voltant s’hi arreceren una dotzena de taules vermelles, amb les seves respectives cadires, serigrafiades amb els logotips de les begudes moda: els mites fundacionals d’un país que ha decidit esperar que arribi el futur amb una llauna de cervesa a la mà. Sobre el rètol del bar encara s’hi pot llegir “Sociedad de Socorros Mutuos La Union Massanetense, protectora de los pobres”.
Amagat entre boires i històries de contrabandistes, el santuari de les Salines vigila constantment el poble. Maçanet llinda amb més municipis vallespirencs que empordanesos i, per tant, és terra de frontera i de pas, terra d’acollida i de fugida, terra d’ombres i clarors.
El poble, curull d’estiuejants francesos, fa olor d’humitats diverses i de costelles a la brasa. Una botiga encara ven pipes de fusta de bruc, però el negoci sembla totalment en decadència.
Un llarg carrer, folrat de llambordes que espurnegen sota una pluja de tarda d’estiu, acull una delicada ermita dedicada a la devoció de Sant Sebastià màrtir. Presideix l’adust presbiteri una figura del sant una mica allunyada dels cànons estilitzats tradicionals.
Maçanet ha estat vila natal de diversos personatges, però em plau recordar sobretot la figura de Jaume Ministral i Masià, que fou mestre i escriptor, cavaller de la ploma i de la paraula. “Aires del Pirineu vetllen el seu somni”.
0 comentaris:
Publica un comentari