Any rere any, en l’aire amarat de fresca olor de farigola, l’ermita de Santa Cristina és testimoni de l’arribada de la processó marítima a la qual els lloretencs irreductibles, cada 24 de juliol, s’hi arrapen amb l’afamada força dels que ja han vist com es perdia irremissiblement tot el que els lligava amb la terra i amb la història.
L’any 1941 Josep Pla, en la seva Guia de la Costa Brava, va comparar Lloret amb Sitges, una comparació que avui en dia seria gairebé impossible, més enllà dels intangibles. D’aquell Sitges d’abans dels quaranta encara en queda alguna cosa, en canvi del Lloret que va conèixer Pla en la seva joventut ja no en queda res de res, només, potser, el record ja remot d’uns quants lloretencs de sempre que fan el que poden per a mantenir viva la flama de les tradicions i de la memòria.
Queda, això sí, un cel blau immens entre garbí i tramuntana i queda la gran platja estirada com una mitja lluna sobre la sorra granulada, gratada pel mar al granit de les roques. Queden uns quants pins aquí i allà, sobre els penya-segats, i uns jardins on hi floreixen flors delicades, i queden, sobretot, lloretencs que somriuen encara amb aquella ganyota sorneguera dels vells mariners.
Queden somnis d’estiu adormits sota les estrelles i el soroll de les onades que s’esbraven contra la punta de la Caleta, queda encara alguna cosa del que podia haver estat i ha desaparegut d’aquella Costa Brava que l’anarquia dels anys seixanta va destruir per sempre. Lloret, Lloret... per quedar, quedarà sempre l’exclamació de Josep Pla: “Quin vell país el nostre, Déu meu, quin vell país!”.
2 comentaris:
És perfectament possible comparar Lloret i Sitges tot i que no precisament per la bellesa del que en queda i que tu evoques tan bé. És el l'especulació i l'"avara povertà" encara no s'han carregat del tot o no poden destruir perquè no està al seu abast. Per la resta, són dues poblacions que tenen en comú molt més del que aparentment no sembla.
Tal vegada l'esperit de Lloret, el seu genius loci, estigui ben resguardat en la literatura de Pla i ara aquesta teva.
Per això la literatura és útil, encara que a molts no els ho sembli.
Publica un comentari