Si jo no sabés d’entrada que és un municipi del Ripollès, per la seva extensió, podria semblar un petit estat independent. De fet és més gran que San Marino, Mònaco i la Ciutat del Vaticà junts i d’una talla semblant a la de Liechtenstein o les Illes Marshall.
No és ben bé un poble, més aviat és un embull de camins ramaders, salpebrat d’innumerables cases pairals i una dotzena d’esglesioles de muntanya amb pedigrí romànic. Els seus límits coneguts es perden entre la boscúria i es dissolen amb l’aigua de les rieres. Les vaques que habiten les pastures et miren amb la indiferència de qui es sap moralment superior i només et cedeixen el pas després pensar-s’ho dues vegades. El cel sempre apareix a la vista emmarcat completament d’un verd coriaci i les cases semblen capses posades de gairell al caire de les muntanyes.
Des del mirador de l’església de Santa Maria de Matamala es pot contemplar una serralada al fons que marca els límits més occidentals de les comarques de Girona.
En un meandre del Ter, a l’extrem del municipi, s’alça encara la colònia que fundà l’any 1895 un senyor suís que es deia Edmundo Bebié i que va ser activa durant més de 100 anys. Ara, com moltes altres colònies del Ter, és només una ciutat fantasma. Els balcons i les finestres dels habitacles semblen els forats orbs d’una calavera que de mica en mica va tornant a la seva pols original.
Sobre el riu, en una passera gairebé menjada per la vegetació, encara s’hi poden escoltar les remors d’una vida llunyana, forjada pel record de centenars de famílies de treballadors.
0 comentaris:
Publica un comentari