Com un gat perdut en un univers vell i gastat, el cometa 109P/Swift-Tuttle descriu una òrbita al voltant del sol que dura gairebé un segle i mig. Però cada any, durant uns dies, la terra trepitja la seva cua i, en fer-ho, les partícules de pols que passen s’encenen formant fantàstiques traces en el cel d’agost. D’aquesta pluja d’estels se’n diu Les Perseides i el seu apogeu coincideix amb la nit de sant Llorenç, una nit en la qual els gats amaguen la cua entre les cames.
En el passat els nostres pobles i ciutats, de nit, estaven coberts d’un estol d’estrelles que brillaven sobre un fons negre com el sutge. Eren fites d’eternitat que sorgien quan el sol, cansat de lluir sobre els camps, s’amagava entre les muntanyes. Aleshores la gent aprofitava per treure les cadires a la porta de les cases, comptaven els estels i xerraven de les seves coses, fins que el bronze de les campanes els avisava de l’imminent arribada de la mitjanit.
Però un dia van decidir omplir els carrers amb milers de fanals i els menjadors s’il·luminaren amb la llum atordidora dels aparells electrònics. La gent va deixar de treure les cadires al carrer i el cel, amb totes les seves estrelles, va caure definitivament en l’oblit. Els somnis mil·lenaris dels humans s’esvaïren de cop, xuclats per les pantalles dels televisors i dels ordinadors, només de lluny, el so d’alguna campana continuava recordant als més vells el pas d’un temps que s’esvaïa entre telenotícies i telenotícies.
Malgrat tot el cometa 109P/Swift-Tuttle continua fidel a la seva cita i deixa caure cada any les seves llàgrimes sobre els humans. Potser algun dia dia apagarem els aparells que ens lliguen al passat i encendrem altra vegada la llum dels somnis, alçarem la vista cap al cel i ens il·luminarà novament la llum fugaç de les estrelles. Mentrestant si aquest vespre veuen un gat que s’esquitlla darrere d’una cantonada, alcin la vista cap amunt, potser tindran sort i veuran per un moment la seva estrella que passa.
0 comentaris:
Publica un comentari