Rusiñol & Picasso

 Durant algunes tardors el senyor Rusiñol va passejar la seva mirada pels carrers de la Girona vetusta. El fum del seu puro es barrejava amb la boira que pujava incansablement de l’Onyar i amb l’alè de barreja de traginer d’en Pepet Gitano. A la vora del riu plantava els estris de pintura, i els seus ulls de bou que tot ho miraven, i a punt va estar d’instal·lar les seves col·leccions de ferros forjats a l’església de Sant Nicolau, que aleshores era el magatzem de fustes del senyor Farreras.

Rusiñol fou far i senyera d’un grup d’artistes catalans que va cercar incansablement l’anima de la modernitat, en un tombant de segle acabà per fer la voltereta amb l’inici de la Primera Guerra Mundial. Mentre aquella modernitat es forjava entre tempestes d’acer, sorgien voluptuosament dels cràters de les bombes els moviments artístics que van fer girar la roda del segle XX, fins a estampar-se contra els murs de la societat post-industrial.

Pablo Picasso, que va néixer vell i morí jove, s’imbuí de l’olor de tabac de les barbes de Rusiñol i va veure a glops dels seus ocres, però sobretot del seu blau. El blau de Picasso sense Rusiñol no s’entendria i això és ni més ni menys el que s’entreveu a l’exposició dedicada a la relació entre els dos artistes que ha organitzat el Museu Picasso de Barcelona conjuntament amb el Museu del Cau Ferrat de Sitges i que es pot veure a Barcelona fins al mes de setembre d’enguany.

De la mateixa manera que molts han conegut Picasso a través de Palau i Fabre, Rusiñol no s’entendria sense les aportacions de Mita Casacuberta i Vinyet Panyella, una comissariant la celebració del centenari i l’altra a través de l’imprescindible “El caminant de la terra”, una construcció biogràfica de la vida de Santiago Rusiñol que ja és un referent definitiu de la seva vida i també de la seva obra. Picasso i Rusiñol, Rusiñol i Picasso, dues mirades encreuades en la modernitat, que quedaran fixades per sempre en una posteritat que no sempre és justa amb els seus fills més genials.