Al voltant d’una plaça, de la qual no en sabria definir la forma, s’alça un cloquer campanut, una torre de pedra i una font antiga com el poble. Un gran plàtan que esten plàcidament les seves branques sobre els llançanencs i els forasters, presideix solemnement aquest espai que articula el poble de dalt amb el de baix.
Enfilat cap el turó, Llançà és un poble blanc, de carrers costeruts amb gent que puja esbufegant i que es recolzen amb una mà a la paret, mentre miren la porta de casa seva, uns metres més amunt, uns metres que semblen una eternitat. És un poble de gent real, que pengen la roba amb pinces de plàstic als estenedors, que xiuxiuegen de les seves coses amb els veïns i que el diumenge van a missa entrant per la porta de dalt, per estalviar-se la trentena de graons de la portalada de l’església.
A l’altre costat del temple la vila mira cap a mar i s’estén fins al port, al peus del Castellar, un illot encalçat per l’afany urbanístic dels habitants de la costa. Una platja de còdols grisos acull als estiuejants, que es banyen plàcidament en les aigües encalmades de la badia. El sol, en l’horitzó, espurneja entre les onades i el mar sembla haver estat dissenyat per un déu eternament en vacances.
En un racó de la platja un monument de formigó recorda que Pere Calders fou amic de Llançà, i això em fa pensar que qui sap si l’illot captiu del Castellar no es sinó el darrer vestigi d’un continent anomenat Antaviana? Els turistes, indiferents als meus pensaments, continuen parant el sol i un nen, que cercava alguna cosa entre els còdols, fa cara d’haver trobat un petit vis de vanadi.
1 comentaris:
La platja de Llançà també va constituir-se en una de les pàtries de Josep Palau i Fabre. Allà el vam anar a visitar molts estius. En recordem les converses entranyables.
Publica un comentari