LLANARS AL COR DE LA VALL

Comença allà on acaba Camprodon, darrere dels arbres monumentals del passeig Maristany, que en el seu moment foren plantats sobre terra de la vall que pertanyia als llanaresos. A banda i banda de  la carretera s’estenen camps quadriculats que s’allarguen fins al llindar de la muntanya. Aquí i allà es poden veure claps de salzes, nogueres i cirerers, les vaques pasturen sobre un paisatge que sembla pintat a l’oli i el cel, en constant evolució, pot deparar qualsevol sorpresa a qualsevol hora del dia.

L’església romànica de Sant Esteve, amb el seu campanar d’espadanya, és l’element arquitectònic més vell del poble i el capellà, amb la seva sotana preconciliar, és l’element humà més antic de la vall. Des de darrere de l’altar un Jesucrist beneeix eternament els feligresos amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra sosté un llibre obert on encara s’hi pot llegir “Ego sum lux mundi.” 

El terme municipal s’encabrita fins a les caseries de Feitús, als contraforts del Costabona i remunta per l’altre costat, més enllà d’Espinalva entre falgueres i ginestars, fins al llom suau de la serra Cavallera. Un eixam de cases adosades, que els llanaresos han deixat créixer en excés, sobrevola el nucli del poble, a redós de la carretera, i un gran hotel de fusta, amb veleitats suisses, ocupa el millor solar de la plana.

Llanars va hostatjar el quarter general del tercer duc de Noailles quan va assetjar i prendre Camprodon, cosa que els camprodonins no s’han pres mai gaire bé.

Allà on acaba Llanars s’alça un petit poble sobre un roca, però aquesta ja és una altra història.