Pels que van de la ciutat a la platja o de la platja a la ciutat, Llambilles s’interposa entre Quart i Cassà. Viu amb un peu clavat a la carretera i mirant de reüll cap al massís de les Gavarres, on neix el Bugantó, riera que els llambillencs en diuen riu, una teoria de la geografia local només demostrable en dies de tempesta grossa.
Entre una ermita colgada al mig del bosc i una antiga estació del tren petit de Sant Feliu de Guíxols, el poble ha anat creixent rodejat de camps de blat i alzines sureres. Ciclistes abillats amb tot l’equip necessari per fer les grans curses, traginen incansablement amunt i avall per la via del Carrilet, reconvertida en circuit de desfogament urbà, i, mentrestant, els automobilistes esperen amb impaciència que un inevitable semàfor a la carretera canvii definitivament al color de l’esperança.
Sota el campanar escapçat de l’església voleien els penjolls acolorits de la festa major. De nit el poble s’omplirà de música i l’endemà es llevarà amb un regust d’excés de licor a la boca, però la làpida de la Santa Missió continuarà lluint el seu missatge, al costat de la portalada del temple: “Vinc de Déu i vaig a Déu”. I una estesa de grills continuarà cantant la cançó enfadosa de l’estiu, sota l’ombra de verd obscur de la devesa, enmig del groc bladar i en els marges del camí que serpenteja cap a la muntanya, a l’empara d’arbres platejats. Un camí que porta cap a un cementiri de murs prefabricats, on s’adverteix als més desinformats que cal tota una vida per trobar la pau, però s’anuncia també, als que creuen, que en la pau d’uns nínxols adossats hi trobaran per fi la vida.
1 comentaris:
Feliç el qui encara pot escoltar el cant dels grills! Aquí, a Vilanova i la Geltrú, i això que visc als afores de la ciutat, fa anays i panys que no l'escolto, i l'enyoro.
Publica un comentari