LLAGOSTERA SOTA EL SOL

Si la comarca del Gironès fos un gran continent amb dret a ser explorat per la National Geographic Society, diríem que Llagostera estaria situada en la seva part més austral, gairebé en els confins antàrtics d’una de les extensions siàliques emergides de l’oceà i que conformen el Gondwana de les comarques gironines. O sigui, just allà on les Gavarres es troben amb la Serralada Litoral, entre el puig de Cadiretes i les fosques altures de Romanyà.

Llagostera és un d’aquells pobles a peu de carretera, que abans s’alçaven sobre un turó, vigilant entre torres i muralles, i ara s’obren a la plana, oferint serveis ocasionals de planxisteria als automobilistes que passen amb refulgent armadura metal·litzada.

Els seus carrers costeruts semblen voler recordar una vocació d’altura, amb unes voreres minúscules que són tribut a una modernitat dominada pels cavallers conductors de cotxe. El sol s’hi passeja sense vergonya i no deixa quarter a l’ombra. Els vianants, a falta d’espai a la voravia, passen pel bell mig del carrer i les orenetes van i venen, traginant en un cel que sembla un oceà blau sobre un continent perdut, habitat només pels darrers descendents d’una raça indòmita d’escorxadors d’alzines sureres.

Una gran plaça trepitjada per generacions i generacions de sardanistes endiumenjats sembla, malgrat tot, el pati de darrere d’un casino d’aquells d’abans i un llarg passeig, que sorgeix del no-res i que no acaba concretament enlloc, s’estreny entre dues fileres d’automòbils aparcats indefinidament en un paisatge que ja s’han fet seu per sempre.