Recordo la primera vegada en què vaig volar en avió, tenia 7 o 8 anys, va ser al Tibidabo i era un vol de curt abast, circular, en un avió de pacotilla. Però em va servir, va ser la meva primera i única experiència de vol; després encara vaig haver d’esperar 14 o 16 anys més, abans no em fou possible posar els peus en un avió de veritat. Aquell vol de per riure era el màxim que podia esperar en una època en què els viatges de vacances els fèiem només fins a la Costa Brava i encara gràcies.
L’avió del Tibidabo era la metàfora d’aquells anys de cartó pedra i probablement fou també la metàfora del nostre país de nyigui-nyogui, on els avions volaven en circuit tancat per arribar sempre al mateix lloc. La política encara no existia, no podia existir, perquè el cap de l’Estat no la practicava. Amb una mica de Fanta els diumenges, amb l’ajuda de Déu els dies de festa de guardar i una bona execució sumaríssima, els dies de festa grossa, el dictador ja en tenia prou per anar tirant.
Molts anys després al Tibidabo hi van plantar una atracció amb forma de pèndol, a la qual no hi vaig pujar mai, ni mai que hi pujaria encara que m’hi jugués un judici sumaríssim. Ara que el pèndol ha caigut, segant tràgicament la vida d’una noia de 14 anys, em fa pensar que és aquesta la metàfora de la nostra època, del nostre país, que ha volgut balancejar-se sense haver fermat fort els perns que l’havien de fixar a una realitat que ha resultat que no era de formigó sinó simplement de totxo.
Ara mateix tinc una sensació estranya, no sé exactament de què es tracta, però aquest estiu fa olor de final d’etapa. Alguna cosa s’acaba al nostre país i no sé exactament què. En unes altres circumstàncies diria que és la llei del pèndol, que el que havia volat cap un costat ara es prepara amb força per anar cap a l’altre, però el pèndol real ja ha caigut i el metafòric trontolla en la base, esperem que per aquesta vegada els perns aguantin. Mentrestant ens caldria una bona revisió de la realitat, no sigui que la metàfora acabi caient sobre el nostre cap.
3 comentaris:
Ni perns ni pernes. Els qui aguanten i fan alguna cosa de bo són els peons.
El món de cartró pedra que s'enfonsa mostra la realitat al nu i el paisatge per on hem d'avançar. La destinació i l'equipatge els hem de decidir nosaltres.
En efecte: el miratge es desfà com la xocolata a l'estiu, massa temps de mentida. La veritat nua s'imposa. Potser patirem, els parts són dolorosos. Però l'embaràs és cosa certa, es palpa a l'aire amb aquest 'no sé què' que tants sentim.
Publica un comentari