Un diumenge qualsevol a l’illa de la Grande Jatte

Un tarda de diumenge és com un món estrany, diferent, on no sempre hi regeixen les normes estrictes que semblen imperar durant la resta de la setmana. El sol dominical brilla amb una intensitat inexplicable i el paisatge exhibeix tota la seva gamma de colors i de formes. La meva àvia, de la resta de la setmana en deia “els dies de fener”; ella els distingia clarament dels diumenges, perquè en els calendaris els números eren sempre de color negre. Ara ja no t’en pots refiar en absolut, els dissenyadors utilitzen els colors a caprici i només saps que és diumenge quan surts al carrer i respires una mena de calma gairebé líquida, que la resta de la setmana es perd com l’aigua que raja per les escletxes d’un dipòsit esquerdat. Molt abans de la Gran Guerra, els diumenges eren un dia de glòria sota el sol. De la gent refinada emanava un perfum característic, que escampaven una mica per tot arreu, amb la mateixa habilitat dels pagesos en temps de sembra.

L’art és una mena de malaltia que han patit gent diversa al llarg de la història. Georges Seurat va ser un d’ells. Va néixer el mateix any que jo, però exactament amb un segle de diferència. Ara ens pot semblar una ximpleria, però va dedicar dos anys de la seva curta existència a pintar una obra de grans dimensions anomenada Una tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte. El quadre és un compendi cromàtic de totes les sensacions que es podien sentir, en aquella època, un diumenge a la tarda. O, si més no, el paisatge que es podia contemplar des d’uns ulls de classe mitjana-alta.

De fons hi predominen els verds, tota mena de verds, vora l’aigua idealitzadament blava del Sena. A dalt de tot, en un racó a mà esquerra, un núvol solitari, com un petit globus de cotó fluix, sembla intentar escapar del seu destí, buscant cels més predisposats a les tempestes.

Els personatges centrals porten peces de roba de color vermell i els que estan en primer terme vesteixen de negre. Tots ells semblen tancats en el seu món interior, contemplant un paisatge que els fascina però que els aïlla completament. Els arbres, en segon terme, fan l’efecte d’unes columnes que aguanten el teló de fons i que acaben de fer creïble l’escenari d’un quadre plàstic. Unes petites barcasses de vapor intenten navegar amb penes i treballs pel riu, mentre uns remers disciplinats passegen a una dona amb para-sol blanc. Un personatge, cobert amb un salacot ombrívol, intenta trencar el silenci per mitjà d’una mena d’instrument de vent, entre la indiferència dels que el rodegen. I una nena immaculadament blanca, acompanyada d’una dama, sembla com si volgués venir cap a nosaltres per poder contemplar el quadre acabat.

El sol sobre la gespa engrogueix un mica el quadre i difumina les cares dels personatges. Però ni la volguda inexactitud del puntillisme pot arribar a arrugar els vestits, de fet només uns doblecs, perfectament excusables, en les faldilles de la dona que hi ha en primer terme, ens deixen entreveure que el món no és mai una realitat completament allisada.

Probablement cap dels personatges del quadre no es va arribar a assabentar mai de l’existència dels altres. Els uneix només un tema comú: tots ells estan al servei d’una mateixa teoria del color i de la perspectiva. Els uns no podrien existir sense els altres, s’il·lustren i s’expliquen mútuament amb una mena de polifonia muda, de veus que –per dir-ho d’alguna manera– callen simultàniament.

Georges Seurat no va arribar a veure mai el drama de la Primera Guerra Mundial, una guerra de mirades fosques, en blanc i negre ortocromàtic. Però darrere de l’elegància quasi sobrenatural dels personatges del quadre, de les mirades tranquil·les i del posat displicent, s’hi intueix l’ombra d’algun desastre. Tots ells tenen consciència que són allà gràcies a l’ajuda d’un artista, que els ha congelat per sempre sobre la tela i sobre el prat felicíssim d’un diumenge qualsevol.