L’ortodòncia

 A vegades les dents creixen en les boques com flors salvatges. Unes es vinclen capriciosament cap un costat, mentre les altres ho fan cap on volen. En el fons som fills de la natura, i la natura, per molt ordenada que a vegades ens sembli, generalment fa el que vol. Per a corregir aquests desordres els dentistes es van inventar uns ferregots que lentament van reordenant el caos bucal. Aquesta ferradura a la cara dóna, a qui la porta, un aspecte cavallí que tot sovint fa pena de veure.

Les ciutats, construïdes a imatge i semblança dels homes, també creixen desordenadament. Els carrers de l’eixample de Girona, per exemple, semblen la dentadura d’un adolescent amb greus alteracions del teixit gingival. En un moment donat de la nostra història, un mecànic dentista força maldestre va decidir fer passar la circulació ferroviària per una mena d’ortodòncia de formigó que va deixar la cara de Girona amb una ganyota cavalluda a la cara que intentem amagar com podem, quan ens fan la foto per a sortir a la postal.

Un dia un hàbil dentista de la nova escola ens va proposar treure’ns definitivament la maleïda ortodòncia de la boca, a canvi, això sí, d’una delicada operació amb anestèsia local que aniria adreçant de mica en mica les nostres dents guerxades. Després de molt pensar-ho, de fer comptes, d’estudiar els pros i els contres, d’imaginar-nos patint aquesta mena de tortura voluntària a la qual ens sotmetem cada vegada que anem al dentista, vam decidir posar-nos en les mans de l’especialista, no sense alguna reticència en l’inconscient que ens anava dient amb l’accent local: “Això poca pot anar pas bé”.

Però, gironins com som, vam entrar en la consulta de l’odontòleg obrint la boca amb aquell aire de dir “Ave Cesar, morituri te salutant”. I el dentista va començar a punxar i a burxar, mentre nosaltres manteníem obedientment la boca oberta com si ens haguéssim de menjar un pa de quilo tot sencer. I ara, a mig fer, resulta que arriba la crisi i ens diuen que intentaran acabar l’operació abans no despertem de l’anestesia, però que el pressupost no arribarà per a treure’ns l’ortodòncia. Ah! I que mantinguem la boca oberta no fos cas que ens punxessin la llengua accidentalment. La mare que els va parir...