Emergeix tímidament al final d’una carretera sense sorpreses, just allà on tots els grocs dels camps de l’Empordà acaben engolits definitivament per les primeres rouredes i els alzinars de la muntanya del Mont.
La vila de Lladó és terra d’antics espardenyers i bosquetaires, d’olivars més antics encara i d’una canongia on el romànic hi apareix com un element d’una absurda modernitat invasora.
Terra d’intrèpids caçadors de senglars i de poetesses perdurables com cariàtides. Els pintors l’han pintat de tots costats.
Lladó o Lledó, que tant li fa d’una vocal, navega permanentment amb la proa enfilada entre la Muga i el Fluvià, i amb l’Alguema que travessa el poble deixant penjats patis rústics, entre maleses que sorgeixen dels murs color d’argila i mates de vinya verge que s’arrapen fermament a les pedres.
El campanar octogonal de la vetusta parròquia mostra cicatrius de guerra, però s’alça encara sense vergonya sobre els teulats aspres de les cases. Una portalada de fusta grisenca, desgastada lentament pel pas del temps, barra el pas a tots els curiosos, pel que sembla el temple només és accessible pels gats, que entren i surten quan volen per una gatera rodona situada en un lateral.
Quan torno el cotxe enfila sense por la llarga recta, els camps passen estesos a banda i banda deixant llambregades d’or en el parabrises, el mar s’intueix en la llunyania, sota els núvols, i en les meves orelles ressonen les paraules que dedicà la poetessa al seu poble: “Amb tota noblesa. Lladó mai no enganya, desperta cada alba sota la muntanya”.
0 comentaris:
Publica un comentari