És una profunda ferida en la muntanya solcada per un petit riu que serpenteja entre joncs, és una carretera que arriba esgotada al final del seu trajecte, és una autopista que passa sense aturar-se, és un llarg carrer traçat directament en la memòria d’un país. La Jonquera és terra de pas i punt d’arribada, són ombres acollidores sota els plàtans i un sol punyent que desfà l’asfalt.
Pompeu hi erigí un monument per a commemorar la seva victòria sobre Sertori, i Juli Cèsar hi plantà un petit temple una mica més amunt. El 30 de setembre de 1285, Pere el Gran hi destruí l’exèrcit de Felip de França i el febrer de 1939 va ser escenari de la derrota d’un país que volia fer realitat els seus somnis i que va haver de marxar amb el cap cot a un exili incert. Ara, entre botigues de tabac i de licor a bon preu, un modern museu explica, als que volen escoltar, les tràgiques incerteses dels pobles que algun dia han hagut de fugir del seu propi destí.
Llargues fileres de camions cada dia remouen aquí les entranyes d’Europa, són com barcasses que naveguen a través d’un riu de gasolina i d’alcohol. La Jonquera és terra de frontera, a un costat i l’altre d’una gruixuda línia dibuixada amb sanguina s’hi estenen dos països separats per una mateixa història, dues cares d’una única moneda que ara ja serveix per a pagar el que sigui a ambdós costats del carrer dels Límits.
La Jonquera viu del cultiu intensiu de la frontera, un terreny abonat des de fa segles pels que encara creuen que hi ha llocs on es pot fer el que sigui per diners, malgrat tot un rètol deixa clar el límit: “Si us plau no orineu”.
0 comentaris:
Publica un comentari