JUIÀ DE MOLTES PECES

Entre un camp de blat madur i unes quantes oliveres carregades d’heura, un camí porta indefectiblement cap a un cementiri petit, emblanquinat i coronat per creus retallades sobre l’ombra afinada d’un parell de revinguts xiprers, vells com els murs.

Unes muntanyes esvaïdes davant d’uns núvols, encara petits però grassos, emmarquen un paisatge banyat pel blau del cel i el groc de palla dels camps. L’església de Juià, amb un campanar que no ha arribat a més, rivalitza inútilment amb les punxes blanques del de Bordils, que sotja impertinentment en la distància.

Juià és un poble de cases noves, de pagesos vinguts a més i d’antigues estances habitades per forasters que busquen la quietud impossible, en un món abocat sense remei al soroll. El soroll, però, queda a baix, allà on passa el tren i la carretera, vora les deveses del Ter. Els carrers queden a recés de les Gavarres i els camins fan olor de pi i d’escorça de suro, i els camps vinclen l’esquena suaument cap a la plana.

Els pobles no són mai d’una sola peça, són de moltes peces, de tantes peces com persones els habiten, de tants ossos com els que reposen en el seu cementiri, de tants ulls com els que vigilen darrere de les finestres. I les persones no són mai tampoc d’una sola peça, sinó de tantes peces com mons habiten dins seu. Juià és una d’aquestes peces, feta de moltes peces, que a vegades encaixen i a vegades no, és un poble fet de molts mons subtils, anellats entre ells fins a l’infinit i amagats, a vegades, sota un desordre d’ocells que avui potser simplement són presagi de pluja.