És un poble estirat sobre un repetjó vora el Ter. Miris cap on miris veuràs campanars que s’alcen com fites, hortes dibuixades amb traç fi i deveses exuberants que ressegueixen el pas del riu.
Un sol rovellut s’alça sense competència sobre els teulats, les heures s’enfilen d’ofici pels murs i els geranis acaben de donar un toc de color a les finestres.
Un gos vell dorm resguardat sota l’ombra d’un fruiter, enmig del desordre rural d’una casa, protegida per un minúscul sagrat cor de llautó i per una porta doble que només deu obrir del tot els seus batents una vegada cada lustre, per a deixar pas a un taüt que farcirà novament el nínxol familiar en el petit cementiri del poble.
Sobre l’església s’alça un campanar octogonal equipat amb tots els complements de sèrie: campanes, penell i un rellotge que exhibeix, com en una mena de missatge per a l’eternitat, la republicana data de 1932. Diuen els pagesos de Jafre, que el campanar està fet d’alls, perquè un segle abans, per a pagar les despeses de la seva construcció, cediren uns camps on se’n conreaven.
A la vora de la carretera, darrere d’uns plàtans de robustes branques, s’hi amaga el santuari de la Font Santa. Una porta encimbellada per un arc carpanell, deixa pas a una sala de mesura humana, flanquejada per dos llargs pedrissos que conviden a seure. Una porta menuda, al fons a mà dreta, mena cap a un jardí amagat on hi brolla entre la molsa des de fa segles l’aigua miraculosa de la Font Santa, però un cartell adverteix als peregrins, per si de cas, que encara no s’ha produït el miracle de convertir-la en potable.
0 comentaris:
Publica un comentari