23.6.10

El temps de les vuvuzeles

 Cada dia s’aprenen coses noves. Aquesta setmana, per exemple, he après a dir “vuvuzela”, que, més que una paraula, sembla una mosca collonera volant de boca en boca. Resulta que les vuvuzeles són com una mena de trompetes que a Sud-àfrica els aficionats al futbol fan sonar durant els 90 minuts que duren els partits i, encara més, durant els temps de descompte. El só greu de la vuvuzela recorda als brams que emeten el elefants en estampida o el de les botzines dels camioners en estat de zel.
Sembla ser que, malgrat les reiterades queixes dels jugadors que acaben amb els nervis a flor de pell, dels entrenadors que es veuen incapaços de comunicar-se amb els jugadors, dels periodistes que han de bregar amb micròfons sobreescalfats i, fins i tot, d’altres espectadors delicats d’oïda, la Federació Internacional de Futbol no les prohibeix perquè les considera un element característic de la cultura futbolística sud-africana, al mateix nivell, posem per cas, que les bandes de música en les curses de braus o les gralles que toquen mentre carreguen i descarreguen els castells.
La vuvuzela simbolitza aquests temps en què vivim. El soroll que produeixen moltes tertúlies radiofòniques és indestriable del de la vuvuzela, les reunions de veïns no canviarien de to si els assistents fessin sonar aquesta trompeteta directament en comptes d’intentar fer-se escoltar a crits i no canviaria gaire cosa si els meus fills em demanessin la paga setmanal a cops de vuvuzela o si la fessin sonar pels altaveus del seu equip de música en comptes de posar els habituals esparracadors de cançons que em fan escoltar tan si vols com si no.
Ens trobem rodejats constantment pels sons estridents de vuvuzeles de tota mena. Senyores que criden, nens que xisclen, màquines que eixorden, televisors que tronen, motocicletes que espeteguen i colles de beguts que celebren comiats de solter. Vivim en el temps de les vuvuzeles, una època, tal com deia el còmic francès Pierre Dac, en que passa el mateix que amb els cotxes de segona mà, on totes les peces fan soroll excepte el clàxon.

4 comentaris:

Vinyet Panyella ha dit...

I és que el silenci és un bé que ens fa mirar ulls endins i veure'ns la pròpia indigència. És la riquesa de la calma que ens aboca a la reflexió, a voler parar de viure tan de pressa. Tant de soroll és el setge de la vida.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sí... el soroll és la malaltia col.lectiva del moment present, sembla que no es pugui fer res sense soroll, horroritza el silenci tant com la mort.
Contemplar la mort dóna dimensió a la vida, com el silenci dóna sentit i vigor a la paraula...

marta ha dit...

Ara entenc el ditxós soroll de mil mosques dels partits del mundial.

Mercedes ha dit...

El silenci és discret, elegant i humil, és distint.