Temps de Girona

Girona és una porció de temps emmotllada entre la terra i els núvols. És temps de vida que neix i que s’esgota, barrejat amb la llum oleaginosa de les sales dels hospitals i els fars udolants de les ambulàncies, és temps que espetega contra les llambordes i les voreres com si fos una pluja interminable. Girona és temps que regalima per les canaleres, que s’escola sense remei pels embornals i que omple d’aigua espesa un riu que desemboca en un altre riu, com si fos una metàfora de la vida o una broma de la història.

Però Girona també és temps immutable, tot i que els arbres de la Devesa s’acaben corcant i la pedra de la catedral també es gasta. L’esperit d’aquest temps habita encara darrere la façana del gran temple i fa impulsar amb el seu alè misteriós el mecanisme d’un rellotge pintat i repintat sobre els murs de la venerable pedra. És l’ànima d’un cronograma que marca el temps dels gironins, el temps del seu destí mortal i de les seves il·lusions més efímeres. Sotja com un ull vigilant tot el panorama de la plana i cada vegada que giren les broques algú s’estremeix de pànic, perquè alguna cosa s’ha esgotat en el compte de la seva vida.

Girona fou una vegada temps immortal, però la immortalitat és cara de mantenir, causa estralls insuportables en els murs i en les consciències, i els gironins ja fa temps que hi renunciaren. Ara el riu ja no visita els seus carrers amb la periòdica exactitud de les riuades i el silenci és un bé escàs. Girona ha esdevingut un temps simple, líquid, que corre veloçment per les seves venes, però que algun dia es col·lapsarà com totes les coses d’aquest món.