Maig

 Quan descabdellem el fil tortuós de tots els instants viscuts, sempre recordem amb més força els moments lluminosos, aquelles èpoques de la nostra vida en què hem viscut i ens han viscut, en què el sol brilla fonamentalment per a donar llum i les flors esclaten per excés de color, en què el món sembla girar en la direcció correcta i els camps onegen com banderes al vent. Probablement per raons com aquestes el mes de maig és l’època de l’any en què s’aglomeren la majoria dels nostres records.

Els mesos de maig s’arrengleren en el nostre passat amb un matís diferent, que ens permet identificar-los al primer cop d’ull. S’assemblen a aquelles pedres que et permeten travessar el riu sense mullar-te els peus. Anem saltant de mes de maig en mes de maig, de pedra en pedra, i ens agrada pensar que a sota s’hi amaga la sorra de la història, les barricades de la història que lluny de tancar els carrers, obren camins i ens condueixen cap a un indret on algú una vegada hi va plantar un rètol on encara s’hi pot llegir: “futur”.

Avui comença aquest mes dedicat a la vida, facin el favor de ser feliços per uns dies, si més no per a no desentonar amb el decorat i no deslluir aquesta primavera que comença, que prou temps tindrem al llarg de l’any d’enfosquir el paisatge amb els nostres dubtes quotidians i les nostres misèries endèmiques. Surtin al carrer, passegin pels jardins, somriguin entre les flors, aprofitin que durant uns dies algú ha decretat que està absolutament prohibit prohibir, que l’anarquia és l’ordre i que la imaginació per fi pot arribar al poder.

Sàpiguen que el mes de maig no és un bon moment per a morir-se i que si algú ho fa és únicament per obligació, per algun imperatiu ineludible o un compromís inajornable. Fins i tot quan es produeix alguna revolució, els seus protagonistes decideixen acabar-la abans de sacrificar-se per ella, perquè durant aquests dies la vida és massa bonica com per a hipotecar-la a perpetuïtat en nom d’una teoria encara per demostrar. Les revolucions de veritat esclaten sempre a finals de tardor, quan l’escalfor del foc comença a agrair-se o a mitjan juliol, quan la calor sufocant de l’estiu ja ens colla sense treva.