Les samarretes són un element bàsic de la modernitat, vull dir que abans la gent anava amb camisa i americana; el meu besavi anava a llaurar el seu hortet amb camisa i americana, els estudiants anaven a la universitat amb camisa i americana i els treballadors anaven a la fàbrica amb camisa i americana. Les samarretes eren una cosa que pertanyia a la intimitat de cadascú, només els paletes lluïen la samarreta, però eren samarretes “imperi”, suades i sense mànigues.
Les samarretes que coneixem ara, les t-shirt, van arribar aquí com moltes altres coses, gràcies al cinema; eren les samarretes que portava Marlon Brando a Un tranvia llamado deseo, James Dean a Rebelde sin causa, o les samarretes que exhibia esplendorosament Paul Newman. Aquella peça de vestir va esdevenir amb el temps l’uniforme de tota una generació de joves que les van utilitzar com a suport dels seus missatges, jo mateix em recordo encara enfundat en una de blanca on hi posava simplement: “Guanyem la llibertat”.
Vestir-se amb una samarreta o l’altra era un símbol de compromís amb una idea de progressisme, fins i tot l’Ovidi Montllor li dedicà una cançó que es feu famosa. En el seu cas era una samarreta vermella i portar-la en aquell moment no era cosa fàcil, la cançó acabava dient “Perquè abriga, me l’estime,
i li pregue que mai no se’m faça vella”. Però aquest tipus de samarretes, al contrari que les altres, només es fan velles de no portar-les i justament ara alguns dels que ja fa anys que no la porten van dient que això del progressisme està tronat i caduc.
El dia en què el progressisme deixi de ser necessari serà perquè el món haurà deixat de girar. Charles Chaplin, en una època molt més difícil encara, va dir que hi hauria llibertat mentre hi hagués algú que lluités per ella. En aquests darrers dies hem vist com a Roses i a Sant Feliu de Guíxols continua essent difícil lluir la samarreta del compromís cívic pel carrer. Els enemics de la llibertat i de la democràcia ens assetgen. Amics, si això és la guerra, els que em coneixen ja es poden imaginar amb quina samarreta i en quina trinxera em trobaran.
3 comentaris:
Ens ho imaginem. Però quanta gent més la portarà?
És terriblement preocupant el que està passant aquests dies. Tinc la sensació d'estar revivint episodis del nostre país molt perillosos. El passat torna de la mà dels mateixos. M'esgarrifo només de pensar-hi. I vull imaginar que molts, com tu i com jo, portaríem la mateixa samarreta i compartiríem la mateixa trinxera. Espero no equivocar-me.
Per això els xinesos dels pobles duen camises i americanes per llaurar o passejar, ara ho entenc.
Publica un comentari