La quarta dimensió

 Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal·lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.

Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.

Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit. El futur és un reialme en blanc, on tot és possible i on cadascú que l’habita el va moblant a la seva manera. El temps del futur és una matèria líquida, on hi suren els somnis i els desitjos, i on hi naveguen les naus d’Orió.

El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral·lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.