La noia dels cabells daurats camina en silenci, perquè l’home dels ulls de vidre ja ha esgotat el seu esquifit doll de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell.
30.5.10
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
"Sota la pluja, arbres, camí, silenci, vides llunyanes. Sense recança miro com el meu pas s'esborra".
Salvador Espriu i Castelló.
Publica un comentari