L’herba amanyaga suaument el camí de pujada cap al castell. Roselles com punys de carmí, esquitxen una catifa verda acotada per les velles pedres que encara vigilen des del turó. Hostalric ha estat sempre terra de pas, als seus peus hi passa l’autopista, la carretera, el ferrocarril i d’alguna manera no ha deixat mai de passar-hi la història, el tragí de la humanitat sota el fullam de les deveses.
Entre el Montseny i el Montnegre, Hostalric dreça altes torres, coronades per banderes deixades anar al vent. Amb el pas del temps les cases han anat deglutint la muralla. Dels petits patis sorgeixen udols de gossos, els darrers sentinelles del camí de ronda. A dalt, en canvi, els murs de la fortalesa estan rodejats de silenciosos xiprers, varats entre les espitlleres com llances poderoses i afilades. En el pati d’armes, una mata d’heura ha cobert tot una pany de paret i un penell, forjat sobre una estructura que aguanta dues campanetes, indica la direcció del vent als coloms natius i als ocells forans que van o vénen.
A l’ombra d’uns arbres, en una plaça, tres gegants de bronze en miniatura han quedat immòbils sobre el pedrís d’una font. I, mentre contemplo el rètol d’una casa, un gat ros se’m refrega contra les cames. És la casa on Frederich Soler i Hubert escrigué el seu primer drama “La Joyas de la Roser”. Al costat, a la vora d’un balcó, encara s’hi poden veure els escuts dels Cabrera entre un manyoc de fils de la Telefònica.
Un grup de vailets de pell obscura passen rebent en bicicleta i una dona, amb mocador negre al cap, empeny un cotxet ocupat per un nen que somriu a la història.
0 comentaris:
Publica un comentari