ombrèn és un petit poble de muntanya, envoltat de serralades pedregoses, cobertes d’una esponjosa boscúria. El campanar de l’església parroquial, que fa de fita de la vall, sembla una estaca invertida que vulgui clavar-se permanentment en un cel espès de bromes i boires. Un rellotge de sol, que es recolza en la fe dels gombrenesos, marca quan pot les hores i un de mecànic, per si de cas falla el sol o la fe, reforça la important missió de marcar el temps a la vall del Merdàs.
En l’espaiós cancell del temple s’hi acumulen cartells impresos en quadricromia amb imatges de sants i beats, i de nois somrients que excel·leixen en virtuts cristianes. I és que Gombrèn fou el bressol d’un sant amb nom i cognoms, sant Francesc Coll i Guitart, fundador de la congregació de les Dominiques de l’Anunciata. Un gran bust de pedra clara el recorda al bell mig d’una plaça molt petita, a la vora d’un forn de pa i molt a prop de les botigues que venen embotits de la vall i records de tota mena als forasters.
Gombrèn, terra de comtes i de sants, viu en els confins del Ripollès, entre els massissos de Mogrony i de Puigbó, rodejat de vaques que pasturen en el silenci dels prats i de masies esparses que viuen en una quietud endèmica. Fins fa ben poc el seu nom acabava amb una i grega, però el geni ordenador de la llengua, sempre gelós del seu poder, va decidir un bon dia escapçar-ne la lletra forana, que remenava impúdicament la cua. Ara probablement la i grega reposa en el forat de Sant Ou, a 83 metres sota la roca, juntament amb l’ànima en pena del Comte Arnau.
1 comentaris:
Ai, els genis de la llengua! Però el poble amb i grega o sense, és igual de bonic, oi?
Publica un comentari