Hi ha una Espanya que no m’agrada, que no m’ha agradat mai. És la dels toros, dels funcionaris i de les mantellines negres. És l’Espanya de les castanyoles, dels finos i dels fatxes. És l’Espanya de Franco, Aznar, Fraga, Bono, Pedro J., el Bigotes, la Lola Flores i l’ABC, és una Espanya que s’embolcalla constantment amb la bandera roja i groga, que no renega dels crims del franquisme, ni d’unes tradicions atàviques arrelades en el relat d’un passat en el qual no m’hi puc sentir representat.
Però hi ha també una Catalunya que no m’agrada, que no m’ha agradat mai. És una Catalunya que fa pudor de costellada i d’hòstia consagrada, de fatxes reconvertits en catalanistes de tota la vida, de Millets i de pillets. És la Catalunya de la gomina, de la xenofòbia i de la capelleta. És la Catalunya d’en Laporta, d’en Carretero i de l’Anglada, d’en Xicola i d’en Prenafeta, una Catalunya que s’embolcalla amb la senyera i amb la llengua, però que a l’hora de la veritat només pensa amb la cartera, una Catalunya que no sap mirar més enllà del seu melic.
Una de les dues espanyes i una de les dues catalunyes sempre haurà de trencar-me el cor i a vegades ambdues al mateix temps, que és ni més ni menys el que em passa actualment. A risc de semblar contradictori, em mantindré tota la vida fidel a aquesta percepció, entre altres coses perquè em sorgeix de les entranyes i aquesta mena de fluids vitals per més que es vulgui acaben sorgint quan menys t’ho esperes d’una manera o de l’altra.
Malgrat tot hi ha una Catalunya que m’estimo, i una Espanya que també. Una Espanya que em sap greu i em preocupa veure dominada encara pels seus dimonis i a risc de ser governada novament pels seus botxins, i una part de Catalunya que vol ser independent, alegrement, sense haver debatut abans el model de país que es desitja, com si tenint un passaport amb els colors de la senyera ja es tingués tot, una Catalunya independent a risc de ser governada per indesitjables.
2 comentaris:
Potser no sabem què en farem, de Catalunya o amb Catalunya, el que sí que sabem és que a Espanya no hi tenim cabuda. No volen que en tinguem. O només volen que en tinguem per a segons què.
Una Espanya que t'estimes? segur que casi tosts en tenim una, però això no vol dir que no poguem ser independents, millor encara perquè serem iguals, i la nostra cultura i llengua al mateix nivell, És un sentiment que tinc des de petita, en tenim tot el dret. I veien com van les coses, només podem anar perdent, en tots els aspectes.
Governats per indesitjables, com si no sabesim que és això. Si que penso que els politics haurien de pensar en el País, segur que a la llarga els sortiria millor i sinó quedarien millor.
Publica un comentari