Dietaris de primavera

 La primavera sempre és una època fràgil. Els dies són llargs i prims, els horitzons es tensen, el cel s’esquerda amb facilitat i allò que era un sol càlid i manyac pot convertir-se ràpidament en una pluja inconvenient o un cop de vent que t’arruga les entranyes. Serà perquè és com una mena d’adolescència del temps, però la primavera és essencialment capriciosa i voluble, no saps mai quan arriba ni quan se’n va i ens mira sempre amb l’altivesa de la joventut i la rebel·lia.

Però bàsicament el que tenen de bo les primaveres és que són uns dies durant els quals ens llevem amb una sensació d’alleujament, pensant que malgrat tot el pervindre encara està per fer, que tot està embastat i en projecte i que, si no ens agrada com està quedant, encara hi som a temps de canviar-lo. Durant aquest respit de l’any els dietaris ja han començat a omplir-se de gargots, però encara queden moltes pàgines esperant en blanc, deleroses de ser escrites, d’omplir-se de paraules i de memòria.

La primavera s’inicia quan l’hivern comença a esgotar la seva càrrega elèctrica, com la bateria d’un mòbil o les piles d’una joguina de Reis, i acaba quan l’estiu s’alça imponent sobre els sembrats i les carreteres, que comencen a reverberar com si fossin una mena de cristall líquid que s’evapora. És un temps essencialment verd i trencadís, acotat entre dues forces de la naturalesa, és com una donzella virginal entre dos lluitadors de sumo disposats a competir a cops de panxa.

No sé ben bé per què, però les primaveres i les tardors sempre han tingut un predicament sostingut entre els que es dediquen a la lírica. Probablement serà perquè les primaveres són temps de flors i de renaixement i les tardors de saviesa i fruits saborosos. Serà per això, o per alguna de les coses que ja havia deixat dit abans, que les primaveres han abarrotat pàgines i pàgines de poesia bucòlica, tot i que encara ningú ha escrit, que jo sàpiga, una oda a les al·lèrgies o un sonet als refredats d’entretemps.