De 1998 fins a finals del 2008, Espanya va viure un decenni de borratxera, de barra lliure i orgia del capitalisme. La majoria sabíem que això no podia acabar bé, que la bombolla immobiliària ens esclataria a la cara un dia o l’altre i que tots plegats en seríem responsables. De cop i volta vam passar de ser una societat de productors a ser una societat de consumidors, sense pensar que quèiem en una trampa de la qual ja no podríem sortir-ne mai més.
Uns perquè simplement pensaven que els governs successius de Felipe González no podien ser bons de cap manera pel sistema democràtic i altres perquè creien que ja era hora de repartir els beneficis d’un estat del benestar engreixat artificialment gràcies a l’ajuda de la Comunitat Europea, vam deixar alegrement el nostre futur en les mans de dos governs successius d’un José Maria Aznar de bigoti raspós i somriure de ratolí.
Però el Partit Popular si alguna cosa va arribar a demostrar durant aquesta etapa negra de la nostra història és que el paradigma que plantejava Zygmunt Bauman era cert: «El capitalisme no pot ser coherent i integre alhora; si és coherent amb els seus propis principis, sorgeixen problemes que no pot afrontar; i si intenta resoldre’ls, forçosament ha de caure en la incoherència respecte als seus fonaments». El capitalisme ha estat coherent: ha xuclat tot el que podia xuclar i ara els mateixos que ho van espatllar demanen que l’estat torni a posar les coses al seu lloc.
El capitalisme és essencialment un sistema parasitari i el Partit Popular ens ha ensenyat al llarg d’aquests anys que amb la seva conducta es demostra l’exactitud d’aquesta metàfora. Personatges com Matas, Camps, Fabra, Correa, Zaplana o Álvarez-Cascos, quedaran per sempre gravats en l’inconscient d’una època que ens ha tocat viure i en la qual tots ells van poder actuar amb total impunitat. Hauríem d’anar penjant els seus retrats en una espècie de galeria de monstres, més que res per evitar-nos sorpreses en el futur.
0 comentaris:
Publica un comentari