Resurrecció? No gràcies!

 Demà serà Pasqua de Resurrecció, jornada d’ous, de mones i de caramelles, el dia en què en la tradició catòlica se celebra la tornada a la vida de Jesucrist tres dies després de morir a la creu, un fet en el qual es basa tot el dogma central del cristianisme. Aquesta creença en la resurrecció de la carn reforça la figura de Jesús com a criatura divina i és la festa més important d’una religió que es basa en el culte a la mort del seu fundador.

És paradoxal que, dos mil anys després d’aquesta miraculosa resurrecció, ens ha tocat viure en un època on el que realment costa és morir-se. Morir cada vegada se’ns planteja com un procés més llarg i dolorós, tant pels que en són protagonistes com per la gent del seu entorn. Morir-se en el moment adequat ha arribat a ser un esforç que no tothom es pot permetre. La mort ha esdevingut un fet burocràtic cada vegada més complicat, que fins i tot arriba a estar penat en segons quins casos.

Si els humans sempre ens hem revoltat contra la mort és perquè perduren en el nostre inconscient col·lectiu èpoques passades en les quals la vida valia molt poc, i l’esperança d’arribar a vell era poca cosa més que una utopia i, per tant, la mort se’ns apareixia com un esdeveniment molt més tràgic del que realment és avui en dia. De fet hem arribat a un punt en què davant la notícia de la mort d’un familiar d’avançada edat, moltes vegades estem més temptats a donar l’enhorabona que el condol.

Si ja de per si viure és prou complicat, morir-se encara ho és més. Per tot això aquesta festa que celebrem ha esdevingut una de les més anacròniques del calendari religiós. Perquè qui és el que avui en dia desitjaria ressuscitar? Si realment existís aquesta possibilitat, el planeta on vivim segur que no seria un indret millor on viure, perquè morir és part consubstancial de la vida. Per tant: resurrecció? No gràcies! El que volem és poder morir amb dignitat.